El 1981, fa més d’un quart de segle, va veure la llum Arxiu d’Etnografia de Catalunya. El projecte tenia com objecte ser la plataforma de difusió del col·lectiu més insòlit de l’Antropologia Social espanyola. Insòlit perque naixia fora dels grans nuclis fundacionals de la disciplina: Barcelona, Madrid, Sevilla. Insòlit perquè havia estat fundat per un grup petit de peers. El grup, amb els anys, va créixer, amb la LRU va aconseguir veure reconeguda la segona llicenciatura d’Antropologia Social i Cultural de l’Estat, mes tard va tenir l’honor de rebre dues mencions de qualitat en la primera convocatòria als seus dos programes de doctorat. Paradoxalment, l’èxit institucional va comportar que l’impuls inicial d’Arxiu s’esllavissés. La revista va seguir una trajectòria, més o menys regular fins als primers noranta però desprès va entrar en crisi com tantes altres publicacions artesanals, doncs malgrat alguns esforços per professionalitzar-ne la gestió a finals dels vuitanta, la manca de recursos feu que la revista deixes d'aparèixer o ho fes molt ocasionalment i sovint amb canvis desconcertants en la seva presentació. No fou però diferent la trajectòria de la majoria de revistes de la disciplina a Espanya, fruit de una serie de factors - industrials i econòmics mai resolts plenament -.

Quasi be quan Arxiu inicia la seva decadència definitiva, Internet va començar a obrir expectatives per les publicacions científiques que quedaven fora de la industria de difusió científica que tan be han desenvolupat els països anglosaxons. Es a dir revistes editades per multinacionals de la edició, amb criteris molt professionals d’avaluació i gestió, amb una industria de la pseudo-avaluació neutra de “l’impacte” en mans d’una empresa privada i basada en criteris quantitatius i no qualitatius, i molt poc oberta, en general, a la producció del món perifèric que signifiquen llengües tan difoses con l’espanyol, el portuguès, el francès, l’alemany, el xines, el japonès o el rus, i ja no diguem a les llengües minoritàries com l’italià, el polonès o les menors com el neerlandès, el català, el noruec, el suec o el finès. Ara be, en el mon de disciplines com l’Antropologia, hom ha de plantejar-se si es possible prescindir definitivament de la producció en altres llengües que l’anglès per assegurar la intel·ligibilitat de la recerca antropològica. Probablement no. Es mes el fundadors anglo-saxons de l'Antropologia del s.XX incitaven explícitament a aprendre les llengües locals als seus professionals. En canvi, quan aquestos treballen en llengües amplament difoses, per exemple a Amèrica Llatina, no sembla que en les seves bibliografies reflecteixin la important producció local en països com Mèxic, el Brasil o l’Argentina.

Arxiu no va ser capaç d’adaptar-se al nou entorn, ni ha estat capaç de convertir-se en una revista electrònica encarada a ser difosa a través de la xarxa i dels cercad0rs públics, que com SCIELO ofereixen una difusió planetària a la xarxa. Per aquesta raó hem decidit, abans de plantejar-nos una eventual resurrecció de la revista, oferir-ne els continguts en format descarregable en la mesura que una part dels fons d’Arxiu continuen essent referències “clàssiques”.